OBVI, SI NO S'OBLIDA

"Quan tenim una conversa interessant amb una persona, intentem cercar en la seva ànima, busquem el seu rostre interior, els seus pensaments i els seus sentiments i no pensem que està utilitzant paraules que consten de lletres, que aquestes no són més que sons que exigeixen l'inspiració d'aire pels pulmons (part anatòmica), que produeixen una vibració per l'expulsió de l'aire a través d'ells i la col·locació especial de la llengua i els llavis (part física) i que, finalment arriba pel timpà a la nostra consciència (part psicològica) i obtenen un efecte nerviós (part fisiològica) , etc. Sabem que totes aquestes parts són completament secundàries, purament accessòries en la nostra conversació, que les utilitzem com a mitjans externs necessaris i que allò essencial del diàleg és la comunicació d'idees i sentiments. La mateixa actitud s'hauria d'adoptar davant l'obra d'art i així conquerir l'efecte directe i abstracte de dita obra".

(Pàgines 93 i 94 del text de V. Kandinsky esmentat en el primer post d'aquest blog)

Fent abstracció: busquem, en un interès compartit, a la persona de la qual són l'ànima, el rostre interior, els sentiments, les idees; i , per altra banda, allò que és comú i general a qualsevol, en moments compartits, no ens interessa per a res.
Des de l'altre costat d'aquest pensament, des de la part de l'ensenyant, què ensenyem? La descomposició de cada cosa, segons les seves parts? O fem, des de les parts, per afavorir l'interès per a la recerca d'aquesta composició, sempre inabastable completament, anomenada persona?

MOVIMENTS

"... cada color posseïx quatre tons clau:

1. Calent, que pot ser:

• clar
• fosc

2. Fred, que pot ser:

• clar
• fosc"

"El calor o el fred estan determinats, en línies generals, per una tendència vers el groc o el blau". Aquesta tendència resulta en "un moviment horitzontal , en direcció vers l'espectador , quan el color és calent, en direcció oposada quan és fred".

"... l'altra parella de tons clau: la tendència del color a la claredat o a l'obscuritat. També aquí és produeix el moviment d'apropament o allunyament respecte de l'espectador, però no en forma dinàmica sinó en forma estàtica"
Pàgines 70 i 71 del text de Vasili Kandinsky, que per cert podeu baixar d'aquí (es tracta d'una altra edició, d'una altra editorial).




Els moviments, en música i no segons jo sinó més aviat segons el meu cos, van: des de la profunditat dels greus que absorbeixen l'oient fins portat-lo al fons on tot s'eixampla, i d'allí fins arribar, segons determinats aguts, a l'esgarrifança que recorra tot el cos en onades sobre la superfície de la pell.
Res millor, per considerar-ho de manera integral i vívida que escoltant els sons de l'orgue Hammond B3 portats de la mà i dels peus d'aquesta dona esplèndida.

ÈPOQUES

"... quant a la nostra època plena de preguntes, intuïcions i hipòtesis i, en conseqüència, de contradiccions ... , es dedueix fàcilment que precisament la nostra època admet amb dificultat una harmonització sobre la base de diversos colors. Escoltarem les obres de Mozart amb enveja i amb simpatia plena de melangia. En el tumult de la nostra vida interior seran una pausa agradable, un consol i una esperança, però els escoltarem com sons d'un temps diferent, passat, en el fons estrany . La nostra harmonia consisteix en lluita de sons, equilibri perdut, principis que cauen, redobles de tambors inesperats, grans preguntes, impulsos aparentment insensats, batzegades esgarrades i nostàlgiques..." "La nostra harmonia descansa primordialment sobre el principi del contrast, que en totes les èpoques ha estat el principi més gran de l'art. El nostre contrast, no obstant, és interior i exclou tot recolzament -considerat entrebanc i superfluïtat- d'altres principis harmonitzadors".

Pàgina 85 del text de Kandinsky esmentat en el primer post

En últim terme, doncs, o harmonia, d'una mena o d'una altra, o renúncia.

ENTRE DOS SILENCIS

Els sis colors... configuren un gran cercle, com una serp que es mossega la cua (símbol de l'infinit i de l'eternitat). A la seva esquerra i a la seva dreta s'obren les dues grans possibilitats del silenci: la mort i el naixement.

Quant al costat d'una de les possibilitats de silenci, desitjaria jo, en el seu lloc, en el lloc del silenci, una semi-eternitat. Una eternitat únicament limitada pel costat del naixement. Res, cap justificació de la mort, en el fons, em val. Ni novel·lística, ni religiosa, ni narcòtica, ni filosòfica, ni estètica. És un fet del tot inexplicable. I necessàraiment acceptable i acceptat. No és, de cap manera un mal de tots per tant un consol de tothom. Sempre inèdita, sempre sobtada, sempre injustificada. Axí tot ha de quedar en un semi-anhel. No pot ser pas d'altra manera.

SENSE

"El negre sona interiorment com el no-res sense possibilitats, com el no-res mort després d'apagar-se el sol, com un silenci etern sense futur i sense esperança". "Exteriorment és el color més insonor, sobre el que qualsevol color, inclòs el de ressonància més dèbil, sona amb força i precisió. No com passa amb el blanc, sobre el que tots els colors perden so i a vegades es dissolen, deixant un to dèbil, sense força".

Pàgina 78 del text de Kandinsky. "De lo espiritual en el arte", esmentat en el primer post d'aquest blog"

Sense comentari.

IL·LIMITAT, CÀLID I POTENT

"El vermell, tal com s'imagina, com color il·limitat i càlid té l'efecte interior d'un color viu vital i inquiet, però no posseeix el caràcter lleuger del groc que vessa, sinó una nota forta de gran potència i tenacitat. Aquest candor ple d'embranzida essencialment centrat en sí mateix i poc extravertit , és un signe de maduresa viril". "El vermell és molt ric i divers en la seva forma material. Imagineu quina gama: vermell saturn, vermell púrpura, vermell anglès, vermell granat en tons clars i foscos!".

Pàgines 78 i 79 del text de V, Kandinsky esmentat.

Dos versions d'aquest tema tan potent, com dos varetes d'un ventall de possibilitats sonores sempre persistents, tenaces. Es veu que hi ha una gran varietat de versions d'aquest tema musical dels germans Brecker (saxo, trompeta). Un ventall sempre extensible gràcies a la riquesa conferida per la il·limitada immensitat del que, en terrenys pràctics, està tan mal vist (un prejudici com un altre , per ser portat a l'excés de la programació mental que ens comença a caracteritzar): em volia referir a la improvisació; en aquesta peça, per cert, tan fermament i precisament estructurada.

SILENCI PLENARI

El blanc "és el símbol d'un món, on han desaparegut tots els colors com a qualitats i substàncies materials. Aquest món està tan per damunt de nosaltres que no ens pot arribar cap so. D'allí ens bé un gran silenci, que representat materialment sembla un mur fred infranquejable, indestructible i infinit. Per això el blanc actua sobra la nostra ànima com un gran silenci absolut. Interiorment sona com un no-so, que pot comparar-se a determinades pauses musicals que solament interrompen temporalment el curs d'una frase o un contingut sense constituir el tancament definitiu d'un procés. És un silenci que no està mort sinó el contrari, ple de possibilitats. El blanc seria com un silenci que de sobte es fa comprensible. És el no-res juvenil, millor dit, el no res anterior al començament, al naixement. Potser la terra sonava així en els temps blancs de l'era glacial".

Pàgines 77 i 78 del text esmentat en el primer post.

Molt més a prop del blanc absolut, les possibilitats tenen una renovada oportunitat, però també alimentada pels silencis, blancs i plens de possibilitats, els silencis que escolten. Això absolutament més proper s'anomena amistat.

QUAN EL VERD PERD EL SEU EQUILIBRI

"El groc es torna amb facilitat agut i no pot descendir a gran profunditat. El blau es torna diametralment agut i no pot ascendir a gran altura.
L'equilibri ideal en la mescla d'aquests dos colors diametralment oposats està en el verd".
"La passivitat és la qualitat més característica del verd absolut, matisada per una espècia de saturació i autocomplaença. El verd absolut és en el camp dels colors el que en el social és la burgesia: un element immòbil, satisfet i limitat en tots els sentits".
Quan el verd absolut perd el seu equilibri, ascendeix al groc i cobra vida, joventut i alegria".

Pàgines 75 i 77 del text de Kandinsky esmentat en el primer post.

Potser més encertat que comparar música i pintura a plànol i realitat, respectivament, fora intentar una comparació amb dos plans paral·les; però amb una radical diferència del que es pot considerar en geometria. La música i la pintura sí que tenen un punt en comú: l'emoció humana i la seva diversitat en infinites intensitats.

EL SO DEL BLAU

"El blau és el color típicament celeste, que desenvolupa profundament l'element de quietud. Al submergir-se en el negre pren un caire de tristor inhumana, s'enfonsa en la gravetat, que no té ni pot tenir fi. Al passar a la claredat, poc adequada per a ell, el blau es fa indiferent com el cel alt i clar. Com més clar és més insonor, fins a convertir-se en quietud silenciosa , blanca. Representat musicalment, el blau cel correspondria a una flauta, el blau marí a un violoncel i el el blau més fosc als meravellosos tons del contrabaix; el so del blau és una forma profunda i solemne, és pot comparar al de l'orgue".

Pàgines 74-75 del text esmentat en el primer post; pertanyent, la cita, al capítol: "El llenguatge de les formes i els colors".

De cap manera, segons tinc llegit, Vasili Kandinsky, tractava d'expressar musicalment mitjançant formes i colors. Jo entenc que utilitzava la comparació musical de la mateixa manera que nosaltres podem utilitzar un plànol. En aquesta mena de representacions hi podem trobar indicatius de com arribar a un determinat punt, però el que jo sento quan realment estic en el lloc desitjat i representat en el plànol té poc a veure amb el que puc sentir mentre previament i fora del lloc ressegueixo la representació anhelada. Són experiències distintes, encare que no pas del tot desconetades, precisament.

CONTACTE ADEQUAT

"En general el color és un mitjà per exercir una influència directa sobre l'ànima. El color és la tecla. L'ull el martell (que percudeix les cordes del piano). L'ànima és el piano amb moltes cordes. L'artista és la mà que, per aquesta o aquella tecla, fa vibrar ADEQUADAMENT l'ànima humana.
L'harmonia dels colors ha de basar-se únicament en el principi del contacte adequat amb l'ànima humana. Anomenarem a aquesta base principi de la necessitat interior". (El destacat amb majúscules és meu, el que està en cursiva és de Kandinsky).

Vasili Kandinsky, pàgina 54 del text esmentat en el primer post.

No dir altra cosa que invitar a aquestes tres accions poc habituals: contemplar, considerar i escoltar.

PREPARATIUS

I
Deixaré, Marta, que aquest rampell de fer un nou blog passi de ser això, un rampell, per veure si qualla en alguna idea que, vibrant, li doni forma.

Els ingredients, la consistència, podrien ser els següents: cites de Kandinsky; les pintures d'ell, que segons ell mateix tenen una íntima relació amb la música, essent, l'esmentada intimitat, les emocions humanes.

Una cita, un quadre, un so i algunes paraules que ferien (aquesta seria la intenció) de lligam tot teclejant sobre un morter fet de lletres: això seria aquest blog.

És paraula, aquesta de "morter", que gaudeix de la gràcia de l'ambigüitat, de l'ambivalència i també hi ressona la terrible contrarietat, doncs tant hi pots fer, en els seus referents, un bon all i oli com certs preparatius per a un foc d'artificis; i tanmateix hi ressonen, en aquest mot, focs de caire destructiu. A aquests focs, el simbolisme de la paraula, i altres vehicles expressius, els mantindran al marge.

Morter de Vidre (que també pot ser un instrument de percussió), sona prou bé com a títol del blog.

S'agraeixen, a companyes i companys de blog, visitants i comentaristes, els ànims, voluntaris o involuntaris, donats.

II
Les cites que aniran apareixen en aquest blog seran extretes del text que és considerat, en general, com el més important de Vasili Kandinsky. El llibre de què disposo és el següent: "Kandinsky. De lo espiritual en el arte". Editorial Paidós. Col·lecció: Pidós Estética. Les cites seran traduïdes, amb poc o més encert, al català. La música sonarà, a vegades acompanyada de les imatges de qui toqui; altres sense: el so sonarà pur i prou. Sempre una pintura de Vasili. I modèstia a part, intentaré, per lligar tot a això, fer anar la mà de morter d'alguna paraula "pròpia".

Que aquest all i oli es talli és cosa, que com passa en altres coses de la vida, pot passar. Que arribi a quedar ben lligat, es cosa que també, com altres salses de la vida, pot ocórrer.