El blanc "és el símbol d'un món, on han desaparegut tots els colors com a qualitats i substàncies materials. Aquest món està tan per damunt de nosaltres que no ens pot arribar cap so. D'allí ens bé un gran silenci, que representat materialment sembla un mur fred infranquejable, indestructible i infinit. Per això el blanc actua sobra la nostra ànima com un gran silenci absolut. Interiorment sona com un no-so, que pot comparar-se a determinades pauses musicals que solament interrompen temporalment el curs d'una frase o un contingut sense constituir el tancament definitiu d'un procés. És un silenci que no està mort sinó el contrari, ple de possibilitats. El blanc seria com un silenci que de sobte es fa comprensible. És el no-res juvenil, millor dit, el no res anterior al començament, al naixement. Potser la terra sonava així en els temps blancs de l'era glacial".
Pàgines 77 i 78 del text esmentat en el primer post.
Molt més a prop del blanc absolut, les possibilitats tenen una renovada oportunitat, però també alimentada pels silencis, blancs i plens de possibilitats, els silencis que escolten. Això absolutament més proper s'anomena amistat.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada